“Vostè mateix, tant com qualsevol altre a l’univers sencer, mereix el seu amor i afecte (Buda)”

Quan una persona no es té en suficient estima augmenta la probabilitat de buscar l’acceptació en els altres i acabar en relacions molt tòxiques.

Si tu no creus en la teva vàlua, no tindràs cap valor pel món. Si davant el teu mirall no veus més que una taca, mancat d’empenta, carisma i bellesa, tard o d’hora arribarà algú que t’ho confirmi, algú que, a més a més, no dubtarà a estar per sobre teu per anteposar les seves necessitats a les teves. Això ho podem evitar. Com? Treballant l’autoestima per a tenir una vida més digna, hàbil i molt més satisfactòria.

Totes, tots, hem passat alguna temporada  desanimats. Dies on ressona la veu crítica que tenim per sorgir quan menys falta ens fa. Són instants on tot és amarg, on només escoltem la sonata de la negativitat i anem pel món amb la versió més perillosa de nosaltres mateixos: aquella que ha perdut totes les seves defenses, la que avança buida d’amor propi.

És normal viure instants així. Entra dins la normalitat sempre que aquell dia de desànim acabi ràpid i sortim enfortits, més optimistes, valents. Ara bé, si aquest estat es perpetua en el temps, correrem un alt risc. Perquè qui no se sent valuós, buscarà algú que ho faci per ell, lluny de ser en tots aquests casos aquesta l’estratègia més adequada. Perquè qui no es vol és vulnerable a tot.

Si creus que no vals res ho perds tot

Si creus que no vals res, ho perds tot. El que un dia vas aconseguir i fins i tot el que una vegada vas somiar aconseguir. La baixa autoestima o la manca d’amor propi arrasen identitats, fan desaparèixer els nostres valors per posar-nos al servei dels altres.

Així, derivar en aquest cicle de pensaments destructius on habiten idees com “no sóc intel·ligent, no tinc talent, no sóc atractiu o mai tindré èxit en aquesta vida” ens condueix a un estat debilitant que reverbera al nostre cos i la nostra ment.

Si ens preguntem ara per què arribem fins a aquests extrems, val a dir que la resposta no és senzilla. Hi ha qui veu en aquests estats un resultat directe de la pròpia criança. D’aquell aferrament distant que no va saber en un moment donat cobrir les nostres necessitats emocionals.

Els psicòlegs evolucionistes tenen una altra opinió no menys interessant que val la pena considerar. Aquesta veu crítica que treu el cap de tant en tant a la nostra consciència per “matxacar-nos” és un mecanisme adaptatiu, un sistema de supervivència que ens alerta que hi ha alguna cosa que no va bé i que hem de canviar.

Aquesta veu crítica, lluny de ser purament malèvola, té en realitat bones intencions. El problema, és clar, és que no entenem la seva finalitat.

D’altra banda, també cal tenir en compte un altre aspecte. El que fa saber aquesta veu interna, aquesta consciència pròpia és la realitat d’un estat emocional determinat. No obstant això, som nosaltres els qui posem paraules a aquesta emoció negativa: “no valc, no mereixo, no sóc, no tinc”.

No et creguis tot el que penses, creu-te tot el que sents i intenta entendre-ho.

Si crec que no valc res, què hi puc fer?

Si creus que no vals res, és perquè en tu hi ha necessitats no satisfetes que només podem respondre nosaltres. D’altra manera, serà fàcil que caiguem en aquestes relacions dependents i doloroses, on l’altra persona no només ens confirmarà que “no valem res”, sinó que ens insistirà que així és com hem de seguir. Es quan ens quedem estancats en la vulnerabilitat, supeditats a aquesta baixa autoestima on pidolem amor del dolent, on acceptem escletxes d’un voler malsà.

En lloc d’enfocar-nos en la idea que no som prou bons per a això o allò, el que cal fer és preguntar-se per què. En comptes d’atendre pensaments, atenguem emocions. Perquè els propis pensaments de vegades porten impresa la mentida i el boicoteig, però les emocions no enganyen, les hem de saber entendre i desxifrar-les.

Per aconseguir-ho, reflexionem en aquests passos que ens poden ajudar:

  • Explora les teves emocions. Què sento? És ràbia, és tristesa, és decepció? Estic enfadat amb alguna cosa, potser amb mi?
  • Parla amb el teu crític intern. Què vols de mi? Què necessites? Per què m’ataques? Quina finalitat o propòsit cerques?
  • Identifica les teves necessitats i estableix-hi connexió. Aquest és un gran avenç, un gran triomf intern: quan sàpigues què necessites en concret, tot canviarà. Tindràs un objectiu clar, una motivació.
  • Satisfà el que necessites. Aquest darrer pas requereix acció, atreviment, voluntat, decisió. Ho farem per nosaltres mateixos, sense dependre de ningú, perquè l’acte de créixer és una dinàmica que només ens competeix a nosaltres.

Així, no val esperar que siguin els altres els que em digui allò de “però, sí tu vals molt!”. Aquestes claus assenyalades ens poden ajudar, però no serviran de res si no unim una dosi d’autoestima per entendre que cal tenir amor propi, que comporta valentia. I hem de fer  ús cada dia.

 

Núria Mateo

Psicòloga col·legiada

Núm. 23766

 

Bibliografia:

Bolinches A. El secreto de la autoestima. Ediciones B. Mexico 2019.

Branden N,. La psicologia de la autoestima. Ed. Paidós. Año 1969