Aquest confinament, que de fet encara no ha acabat, se’ns està fent molt llarg. Tothom vol tornar a viure “normal” com abans.

Em pregunto: Era normal la manera com vivíem? La manera com ens relacionàvem?

El confinament ens ha fet viure portes endins de casa nostra. Si volem en podem extreure una part bona, a molts ens ha servit per a descobrir-nos, saber qui som, que volem o quins són els nostres objectius.

Hem pogut escoltar que desprès del confinament moltes parelles trencaran. O no. Potser ha sigut un moment on les famílies s’han tornat a trobar. Moltes hores junts, i en molts casos en espais petits, ha servit o bé per apropar-nos o bé per allunyar-nos entre nosaltres, però no ens ha deixat indiferents.

El que si està clar és que ens ha fet plantejar prioritats, saber amb qui pots comptar i qui no, què és realment important, i passar de tot allò que no ens fa gaudir realment de la vida.

La importància de tenir cura de la ment és sempre essencial, però ho ha estat especialment durant aquests mesos de confinament. Festes majors virtuals, trobades als balcons, òpera, balls, bingos(!!!)… S’ha fet de tot, qualsevol cosa que servís per a fer passar les hores i tenir la ment ocupada. Angoixa, incertesa, sensació de vulnerabilitat o de manca de control són les reaccions més habituals que hem experimentat davant el confinament.

Les demandes més sol·licitades d’aquests mesos als psicòlegs i centres d’atenció primària han estat les relacionades amb la por i l’angoixa de poder perdre la salut i fins i tot la vida. Però no s’acaba aquí. Aquesta crisi sanitària portarà molts altres problemes en diferents àmbits com és el laboral i econòmic, de relacions de parella, de conflicte entre pares i fills i, malauradament, pels dols no resolts de les persones que han mort.

Qüestions relacionades amb la incertesa pel futur que vindrà, què succeirà a curt o mitjà termini és probablement el tema que més ens preocupa. Estem davant d’un fenomen que no acabem de conèixer, no tenim cap fàrmac que pugui lluitar contra ell, no tenim solucions ni totes les respostes, a banda de les precaucions higièniques, no sabem quin comportament té. I, la incertesa que això provoca és molt gran. A més a més, aquesta situació genera una dinàmica d’inestabilitat de cara el futur.

Ara hem d’aprendre a gestionar aquesta incertesa. Ho haurem de fer, i aprendrem, segur. La nostra condició humana és també tot això: vulnerabilitat, obertura a l’altre, immersió en condicions mediambientals que ens superen, emergències i reptes que se’ns presenten de manera inesperada, etc.

Hem de conviure amb el que ens envolta i, per tant, ho hem d’integrar de la millor manera possible a les nostres vides. En un món on l’individu té molt marcada la idea de control és important veure que moltes vegades les coses no van com es preveuen. I que tot allò que havies planificat, idealitzat, en un moment es pot perdre.

De tot plegat n’hem de poder extreure que és interessant i necessari que sapiguem integrar la incertesa com una categoria imprescindible de l’existència.

Núria Mateo Martínez

Psicòloga

Col·legiada número 23.766