La Síndrome de Peter Pan o la por a créixer.

Tothom coneixem algú que viu de manera alegre sense responsabilitats i que passa de qualsevol cosa que impliqui responsabilitat, no es vol comprometre’s, és més, surt fugint davant la paraula compromís.

Però, és real aquesta síndrome? Existeix? El psicòleg norteamericà Dan Kiley, l’any 1983, va descriure per primera vegada aquesta síndrome. Parlava en el seu llibre de “joves que no volien créixer i es negaven a acceptar responsabilitats”.

No és una síndrome reconeguda de manera oficial pel “Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals, DSM”, elaborat per l’Associació Estatunidenca de Psiquiatria i referent tant per psiquiatres com per psicòlegs per a classificar els diferents trastorns mentals.

Tot i que no està reconegut pel DSM si que està reconegut a nivell popular. A partir del llibre de Kiley es quan es pot posar nom a aquesta incapacitat per acceptar responsabilitats de la vida adulta. Per exemple a l’hora de conviure en parella, ser pare, mantenir una sèrie de responsabilitats a la feina, o el que suposa ser amic o estar vinculat a ell pot suposar que la persona es senti aclaparada i fugi.

El Col·legi de Psicòlegs de Catalunya enumera una sèrie de característiques que definirien a aquestes persones, generalment homes:

  • Incapacitat a l’hora de comprometre’s, queixoses, i moltes vegades davant l’actitud de les altres persones.
  • Són persones centrades en sí mateixes, egoistes, fins i tot podem dir amb un punt narcisista i una manca total d’empatia.
  • No tenen en compte per res les necessitats de l’altre. Ni tan sols les tenen en compte perquè no tenen espai, són persones incapaces de posar-se en el lloc de l’altre persona i ni s’ho plantegen.
  • No volen patir, diuen, però que pateixin els altres tant és.
  • Són persones que es frustren molt ràpidament i tenen por a la soledat, per això de vegades busquen parelles cuidadores (complex de Wendy)

Com són les persones amb la síndrome de Peter Pan?

Les persones amb la Síndrome de Peter Pan, són persones amb una baixa autoestima i no es coneixen gaire, amb poca seguretat en la seva manera de pensar, sentir i actuar. El seu autoconcepte és pobre i el limitarà a l’hora d’experimentar nous escenaris.

Aquesta manca de coneixement i experiència dificultarà que se senti satisfet amb la seva vida i per tant no se sentirà auto realitzat, cosa que el farà sentir malament amb si mateix i no tenir prou confiança per a fer-lo sortir de la seva zona de confort.

Per altra banda, són persones vanitoses molt preocupades pel que diran els altres, a banda que no accepten cap mena de crítica perquè són molt, massa, reactius.

¿En qué tipo de personas se da el síndrome de Peter Pan?

Aquests tipus de casos es donen en aquells joves que han tingut una vida massa permissiva i en la que els pares els han intentat salvar de responsabilitats, no han tingut límits en la seva educació, no se’ls ha educat en l’esforç.

Però també crida l’atenció que es pot donar entre aquells joves que els seus pares no han reconegut el que han aconseguit, i no han pogut elaborar un jo segur perquè no saben que està bé i que no.

D’alguna manera hem après que la vida no és un joc i que no tot és fantasia. Cal un equilibri entre les responsabilitats i el gaudi. Aquesta síndrome té greus conseqüències negatives sobretot pel que fa a alteracions conductuals i emocionals.

Entre les persones que ho pateixen es donen elevats nivells d’ansietat i tristesa, poden arribar a la depressió si no es tracta d’una manera adequada.

Són persones que se senten poc realitzades i satisfetes amb la seva vida, tal i com ja s’ha comentat, ja que al no assumir responsabilitats tampoc pot gaudir de tot allò que aconsegueix, els nous reptes que es proposa, cosa que repercuteix en els seus nivells d’autoestima.

Què cal fer per evitar la síndrome de Peter Pan?

La clau és la prevenció, educar des de petits des de l’amor, establint pautes de conducta que permetin a l’infant l’acceptació de responsabilitats pròpies a la seva edat.

Créixer i madurar implica emocions que de vegades no agraden.

La procastinació, el no ser flexible amb els errors, l’evitació de situacions que no ens agraden, la queixa i victimisme… limiten i condicionen el desenvolupament i maduració personal.

Potenciar l’autoestima i l’autoconfiança són claus per les nostres emocions.

Núria Mateo

Psicòloga