Sempre es pot aprendre dels errors comesos en el passat. El que es va fer, fet està i no ho podem canviar per molt que vulguem.
Podem equivocar-nos en el nostre dia a dia, per exemple a la feina, treballant sota pressió i amb jornades de treball llargues… O també a casa, amb els amics o amb la parella.
Tots cometem errors, i si bé això és cert, no hem de deixar aquests errors de banda. Cap persona es vol equivocar. Un cop davant d’aquestes situacions, o bé les podem ignorar, o bé aprendre d’elles.
Si els errors comesos ho són per haver fet mal a una altra persona, el que cal fer és oferir la nostra disculpa per tornar a recuperar la seva confiança. Si no ho fem, bé sigui per vergonya, o perquè no tenim voluntat de fer-ho, la persona ofesa pot optar per prescindir de nosaltres o castigar-nos. No cal dir que aquestes disculpes sempre les demanarem en persona –no val el Whattsapp!- en la mesura del possible, res millor que el cara a cara.
De vegades tenim por de cometre errors, i aquesta por ens pot portar a no fer res la major part de la nostra vida. Cometre errors és i ha de ser una part de la vida, els hem de cometre per avançar. Si no ens donem permís per cometre’ls i reconèixer que els hem comès no ens donem l’oportunitat d’aprendre’n.
“L’únic home que no s’equivoca és aquell que no fa res”. Goethe
Sovint intentem justificar els nostres errors –coses de l’ego…-. És millor dir la veritat, que hem estat nosaltres els qui hem comés l’error. Si diem “no he sigut jo” o culpem a un tercer, típic dels nens petits, el que estem fent és la negació de la possible responsabilitat que tenim. Ens justifiquem. Es una manera de no reconèixer que hem fet alguna cosa malament.
Aquesta manera d’actuar, tot i que en un primer moment sigui un alleujament, desprès ens pot ocasionar ansietat si ens trobem de nou en una situació igual o semblant. Serà així perquè no hem posat mitjans per solucionar les carències que puguem tenir, a banda de ser una actitud d’obstacle al nostre autoconeixement. Si no acceptem els errors també ens neguem la possibilitat de reconèixer els encerts deixant de banda les nostres capacitats més destacades i fent que no les potenciem.
Una altra manera d’actuar és quan no veiem cap error. Per més que tinguis l’evidència davant no la veus, i per tant no reconeixes l’error, ni cap culpa. Senzillament no la veiem. Actuar així no ens beneficia si el que volem és continuar amb el nostre autoconeixement. Una cosa que pretenem que no ha existit ni existeix no ens pot ensenyar.
Aprendre dels errors ens fa admetre que hem errat, i acceptar-ho i verbalitzar-ho amb frases com; “la responsabilitat és meva”, ens ajuden a interioritzar l’error comés, i corregir i reparar el mal que haguem pogut ocasionar. Però, per altra banda, no podem obviar que hi ha persones que estan disposades a assumir més responsabilitat de la que tenen. Que s’imposen càstigs per errors o fets que poc o res tenen a veure amb elles, i que s’autoimposen aquesta responsabilitat. També cal ser-ne conscients i abordar aquesta possible tendència a carregar les culpes d’altres.
Equivocar-se és humà, però aprendre dels errors comesos, en lloc de negar-los és una gran oportunitat per millorar i conèixer-nos millor. Davant una oportunitat com aquesta no la neguem i aprofitem-la. Ens permetrà descobrir àrees d’oportunitat que segurament ignoràvem fins a aquell moment.
Reflexionar sobre els errors comesos ens permetrà finalment revelar aquells aspectes realment a millorar. El cert és que no podem deixar de ser qui som però sempre podem aprendre a actuar de manera diferent.
“M’agraden els meus errors, no vull renunciar a la llibertat deliciosa d’equivocar-me”. Charles Chaplin
Núria Mateo Martínez
Psicòloga
Col·legiada número 23.766
Leave A Comment